29. NOEMÍ TRUJILLO – Viladecans

 

[FTrujillo.jpg]

Noemí Trujillo (Barcelona, 1976). El 2009 publica el seu primer poemari, La Magdalena. Ha col·laborat en les antologies Renacuajos, ranas y algún que otro príncipe azul, Lágrimas de despedida, Impresiones y recuerdos y Amor eterno.
Sòcia fundadora i presidenta de l’associació cultural i artística ANCEO, que es dedica a la divulgació cultural.
També ha col·laborat en l’antologia Siete voces para una misma palabra-poesia i al llibre en prosa La misión estelar del club Dante al costat de Julián Miranda i uns altres vint poetes.

Col.laboradora habitual de la fundació Espejo de Viladecans, va obtenir el premi a la millor poeta local en el 5è concurs Ciutat de Viladecans el passat Novembre del 2008. Ganadora de la XXIV edició del concurs de relat breu Ciutat de Viladecans, amb el conte La Candelaria. Co-autora també del llibre de relats Lo que nos falta, conjuntament amb Francisco Javier del Hoyo Castillo. Aquest llibre va obtenir una menció especial en el I Certamen de Novela Curta "Revista Literaria Katharsis,2008".

Recentment ha publicat el llibre de poesia Lejos de Valparaíso.

 

María Magdalena

Vull fornicar a poc a poc mentre em mossegues els llavis

i sentir que em fas mal i moro de gust.

Lligar-te al llit amb impaciència i buscar orgasmes

i que em diguis a l’oïda: "María Magdalena,

quina puta, quina fera! "

i morim de pau els dos.

No hi ha res més dolç que una habitació que olori a sexe.

Noemí Trujillo

Traducció: José Luis García Herrera

María Magdalena/Quiero fornicar poco a poco mientras me muerdes los labios/ y sentir que me haces daño y muero de gusto./ Atarte a la cama con impaciencia y buscar orgasmos/y que me digas al oído: " María Magdalena,/qué puta, qué fiera!"/ y muramos de paz los dos./ No hay nada más dulce que una habitación que huela a sexo.

 

 

 



Comentaris tancats a 29. NOEMÍ TRUJILLO – Viladecans

28. JOAN JOSEP CAMACHO GRAU – Sant Vicenç dels Horts

 

Joan Josep Camacho Grau (Sant Vicenç dels Horts, 1975). En termes acadèmics, és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Girona i diplomat en Estudis Superiors de Literatura Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Però, primerament, fa de poeta, i després, de professor de secundària. Confessa que no li interessa excessivament l’art d’ara i que viu, de tard en tard, al límit.

Ha gosat publicar alguns llibres de poemes:

  • Perversus esparsus (Emboscall Editorial, 2000)
  • Vindrà la llum (Viena Edicions, 2001; Premi Martí Dot 2000)
  • Âlbum negrût (Emboscall Editorial, 2003)
  • Antic silenci (Edicions 62, 2004; Premi Agustí Bartra 2003)
  • Llibret de Joan Comes (Emboscall Editorial, 2004)
  • L’hort de marbre (Emboscall Editorial, 2006)
  • El cervell de Lenin (Emboscall Editorial, 2007)

Entre d’altres aficions, ha conreat el fanzine underground amb títols com Karn de kafè, Paté de pedra, dards alls folls i Sobrassada marrana. Es considera un negat, musicalment parlant, però això no li ha impedit de gravar el disc Dreamachine (2004), juntament amb el poeta Rafael Cruz. També té la intenció de plantar una forca perquè tothom s’hi pugui gronxar quan vingui el bon temps.

EN LA MORT DE MILES DAVIS
.
Mentre sopàvem em deies:
les ombres s’allarguen
cruelment darrere nostre
com si la nit dels ganivets llargs
retornés de la mateixa manera
que les ones i les monedes falses.
Llavors enfilàrem el carrer Narodni:
em recordaves que els punyals
sortien dels ulls talment
com en els còmics que llegíem
i que l’amargor s’havia convertit
en un holocaust de xancres duríssims
com les pedres i les làpides
del cementiri del gueto jueu.
Arribàrem al club Reduta:
m’insinuaves a través
del dens brogit del jazz
que tot cau pel seu propi pes
a la boca d’un forat negre
absorbidor de cucs temporals
que ens engoliria promíscuament
per escopir-nos al fons d’un taxi.
A l’hotel ens carregàrem
el baf d’alcohol
a l’os de l’esquena:
miràvem la retina oracle
i em col·locares una corona
platejada d’unicorn
sota la llengua
perquè l’horror
del petit traspàs diari
fos com una lleu nota
d’un psalm inacabat
del trompetista suprem.
Joan Josep Camacho Grau



Comentaris tancats a 28. JOAN JOSEP CAMACHO GRAU – Sant Vicenç dels Horts

27. ROSA RIBAS – El Prat de Llobregat

 

Rosa Ribas va néixer a El Prat de Llobregat l’any 1963.

Rau des de 1991 en Alemanya, on ha desenvolupat una intensa tasca en el camp de la didàctica de les llengües, com a docent i com a autora. Ha estat lectora d’espanyol en la Johann Wolfgang Goethe Universität de Francfort del Meno i professora d’Estudis Hispànics Aplicats a la Universitat d’Heilbronn.

És doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la consciència lingüística en els viatgers alemanys a Amèrica en els segle XVI i XVII.  

Ha publicat els llibres El pintor de Flandes, Entre dos aguas (Premi Brigada 21) i recentment Con anuncio.        

En prendre el carrer que desembocava al port, va haver de deixar passar un cotxe tirat per quatre cavalls suosos. En el seu interior va entreveure dues senyores, que, amb fingida indiferència, van saludar els ocupants d’un cotxe similar amb què es van creuar, com a simulant una rúa. Era desoladora l’ostentació dels governants i les seves manilles, empenyorats en fer de l’illa un reflex, com més brillant, més patètic, de la cort madrilenya. Els veia passar a diari en carruatges que s’havien fet portar de la península i que arribaven amb els eixos rovellats i els coixins dels seients fent olor del salnitre del viatge o de la roba d’algun mariner que s’havia posat a dormir als bancs. Els mateixos bancs sobre els quals ara es posaven les natges de les dames, cobertes per diverses capes de draps i rasos. Sufocades i pudents, com tot i com tots a l’illa, malgrat el núvol de perfum, portat també de la península, amb la qual procuraven embolicar-se. L’illa sencera estava submergida en una fetor agre i salada, com si la cobrís una campana de vidre invisible que empresonés la suor dels seus habitants i el barregés amb la pestilència que es desprenia dels milers de cossos amuntegats a les bodegues dels vaixells que venien de l’Àfrica. Les costes del continent no quedaven lluny i els vaixells negrers feien escala amb freqüència a les illes abans de portar seu càrrega fosca al nou món.
  
Rosa Ribes
(extret del seu llibre El pintor de Flandes)
Traducció: José Luis García Herrera

Al tomar la calle que desembocaba en el puerto, tuvo que dejar pasar a un coche tirado por cuatro caballos sudorosos. En su interior vislumbró dos señoras, que, con fingida indiferencia, saludaron a los ocupantes de un coche similar con el que se cruzaron, como simulando una rúa. Era desoladora la ostentación de los gobernantes y sus esposas, empeñados en hacer de la isla un reflejo, cuanto más brillante, más patético, de la corte madrileña. Los veíapasar a diario en carruajes que se habían hecho traer de la península y que llegaban con los ejes herrumbrosos y los cojines de los asientos oliendo al salitre del viaje o a la ropa de algún marinero que se había echado a dormir en los bancos. Los mismos bancos sobre los cuales ahora se posaban los traseros de las damas, cubiertos por varias capas de paños y rasos. Sofocadas y malolientes, como todo y como todos en la isla, a pesar de la nube de perfume, traído también de la península, con que procuraban envolverse. La isla entera estaba sumergida en un hedor agrio y salado, como si la cubriera una campana de vidrio invisible que aprisionara el sudor de sus habitantes y lo mezclara con la pestilencia que se desprendía de los miles de cuerpos hacinados en las bodegas de los barcos que venían de África. Las costas del continente no quedaban lejos y los barcos negreros hacían escala con frecuencia en las islas antes de llevar su carga oscura al nuevo mundo.



Comentaris tancats a 27. ROSA RIBAS – El Prat de Llobregat

26. JOSÉ CAROL – Martorell

 

 

 

L’escriptor JOSÉ CAROL neix a Martorell (Barcelona) el 1929. Als 29 anys el seu nom assoleix ressonància nacional amb el PREMI CAFÈ GIJÓN de novel·la curta 1959 per l’obra EL PARADOR. El 1966 amb la novel·la LA RIADA obté excepcionals elogis de la crítica i èxit de públic (50.000 exemplars venuts en edicions de Planeta, Círculo de Lectores i col·lecció de butxaca d’editorial Bruguera). Va ser crític literari en l’última etapa de "La Estafeta Literaria" ("Nueva Estafeta"), dirigida per Luis Rosales. Col·laborador al diari barceloní "El Correu Català" i a les revistes "El Ciervo" i "Historia y Vida". Algun article en "La Vanguardia", així com a les revistes americanes "Nivel" (Mèxic), "El árbol de fuego" (Veneçuela) i "El impresor" (Colòmbia). Codirector per un temps de la revista literària "Astor", fundada per Max Aub.

La seva bibliografia comença amb El parador, que obtingué el prestigiós premi Café Gijón de novel·la curta el 1959. Amb La riada, publicada per primer cop el 1966, vengué 50.000 exemplars a Planeta i les reedicions a Círculo de Lectores i la col·lecció de butxaca de Bruguera. Carol és també autor de les novel·les El fuego de la vida (1981) i El infinito (inèdita), així com de llibres d’entrevistes (Entre la espada y la pared, 1974; 33 viajes alrededor del yo, 1982), una biografia curta (Federico Durán-Jordá, 1978), contes (Y los hombres izaron un arco iris, 1979), aforismes (Cada día con Minerva, 1994) i crítica literària (El sueño de la palabra, 1996).

Día 14, juliol 

A Espanya, es parla molt, si bé és encara més el que es calla. Som el país dels callats com a morts, dels silenciosos i dels silenciadors. Cridaners per lo nostre i muts per a allò dels amics, veïns o coneguts i, no diguem, per a allò dels enemics. Bocamoll del jo i enterradors del tu i de l’ell. Això de la "conjuració del silenci" en cap lloc tan aplicable com aquí.

José Carol

(extret del llibre, Cada día con Minerva)

Traducció: José Luis García Herrera

En España, se habla mucho, si bien es aún más lo que se calla. Somos el país de los callados como muertos, de los silenciosos y de los silenciadores. Voceros para lo nuestro y mudos para lo de los amigos, vecinos o conocidos y, no digamos, para lo de los enemigos. Bocazas del yo y enterradores del tú y del él. Eso de la "conjuración del silencio" en ningún lugar tan aplicable como aquí.

 

Comentaris tancats a 26. JOSÉ CAROL – Martorell

25. MARÍA CINTA MONTAGUT – Sant Just Desvern

 

María Cinta Montagut. Poeta nascuda a Madrid l’any 1946. Resideix a Sant Just Desvern. És professora de literatura, crítica literària i traductora ocasional, sobretot del italià i del francès. Ha publicat els poemaris Cuerpo desunido, Barcelona 1979, Como un lento puñal, Sevilla 1980, Volver del tiempo, Sevilla 1983, Par, El Bardo-Barcelona, 1993, Teoría del silencio, El Bardo-Barcelona 1997, El tránsito del día, Málaga, Miguel Gómez Ediciones 2001 i La voluntad de los metales, 2006. És autora de numbrosos articles literaris sobre la dona en la poesia i la història de la música i els seus poemes se han traduit al francès i s’han publicat en importants publicacions espanyoles i en revistas de Bélgica y Canadà. És membre del comité científic del Encuentro de mujeres poetas y membre fundador de la Asociación Mujeres y letras. Actualment col.labora en la revista literaria Entrelíneas que és publica en Tel Aviv, en les revistes Barcelona Review, Quimera i Ficciones, i en el suplement literari del Diario de Córdoba.

 

Ja no tremolen els vidres,
es van trencar ahir en mil trossos.
Ja no sento degotar la cisterna
ara l’aigua es derrama als carrers
i no serveix per rentar els cossos
que immòbils reclamen la seva parcel·la de terra.
Ja no olora el gessamí del safareig,
tot el cobreix la pols,
el soroll, la nuesa,
i un líquid fosc que traspua
per totes les esquerdes.

María Cinta Montagut

Traducció: José Luis García Herrera

Ya no tiemblan los vidrios,/se rompieron ayer en mil pedazos./Ya no oigo gotear la cisterna/ahora el agua se derrama en las calles/y no sirve para lavar los cuerpos/que inmóviles reclaman su parcela de tierra./Ya no huele el jazmín del lavadero,/todo lo cubre el polvo,/el ruido, la desnudez,/y un líquido oscuro que rezuma/por todas las grietas.

 

Comentaris tancats a 25. MARÍA CINTA MONTAGUT – Sant Just Desvern

24. JOSÉ ANTONIO ARCEDIANO – Sant Vicenç dels Horts

 

JOSÉ ANTONIO ARCEDIANO CRISTÓBAL
Va néixer a Barcelona l’any 1964. És llicenciat en Filosofia per la Universitat
de Barcelona i viu en Sant Vicenç dels Horts. Ha col·laborat i participat en
diverses iniciatives poètiques (revistes, publicacions periòdiques, cicles de lectures,
programes de ràdio).
Des de l’any 2003 és secretari de l’Aula de Poesia de Barcelona i coordinador
de la Revista Parlada de l’esmentada entitat. És cofundador i membre de la redacció
de Caravansari, revista de poesia a llengües peninsulars.
Alguns dels seus poemes han aparegut en publicacions com a Piedra del molino,
Papers de Versàlia, Alga i Letras salvajes. Ha escrit diversos llibres de poemes
que romanen inèdits. El desembre de 2004 va publicar Los bosques de Wisconsin
(La Garúa Libros, Santa Coloma de Gramenet). Guardonat amb el IV Premi de Poesía Màrius Sempere amb el llibre La verdad del frío.

SÍSIFO SEPULTAT

Vaig arribar a estimar la pedra

com el pesat senyal del meu camí.

Vaig fer meu el seu tacte

desdoblant les meves mans

sobre la seva pell rugosa i ultratjada.

Érem nomès un en la victòria,

coronant l’inmisericorde

pendent dels déus,

un en la caiguda inevitable

cap a un nou principi en el qual ignorar

l’olímpica tortura.

Mes tot idil·li pot

assolir un final inesperat,

i la roca, lasciva, va caure sobre els meus ossos

en una abraçada impúdica i salvatge

que em va posar en camí cap a l’Estigia.

Déus i herois saben

que, malgrat la meva sort, vaig estimar la pedra,

igual que tot home

estima, sense comprendre’l, el seu destí.

José Antonio Arcediano

Traducció: José Luis García Herrera

SÍSIFO SEPULTADO/Alcancé a amar la piedra/como la pesada señal de mi andadura./Hice mío su tacto/desdoblando mis manos/sobre su piel rugosa y ultrajada./Éramos uno solo en la victoria,/coronando la inmisericorde/ladera de los dioses,/uno en la caída inevitable/hacia un nuevo principio en que ignorar/la olímpica tortura./Mas todo idilio puede/alcanzar un final inesperado,/y la roca, lasciva, cayó sobre mis huesos/en un abrazo impúdico y salvaje/que me puso en camino hacia la Estigia./Dioses y héroes saben/que, a pesar de mi suerte, amé la piedra,/igual que todo hombre/ama, sin comprenderlo, su destino.

Comentaris tancats a 24. JOSÉ ANTONIO ARCEDIANO – Sant Vicenç dels Horts

23. GOYA GUTIÉRREZ – Castelldefels

 

GOYA GUTIÉRREZ (Saragossa, 1954 – Barcelona) Es poeta, crítica, coeditora i directora de la Revista literària Alga. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Ha estat durant anys dedicada a l’ensenyament públic, en el nivell de secundària.
Actualment rau en Castelldefels i forma part del grup de poesia Alga d’aquesta ciutat. Des de l’any 2003 s’ocupa de la direcció|adreça de la revista literària Alga, en versió bilingüe (castellà-català), que al costat de la literatura alterna la publicació d’altres llenguatges artístics com la fotografia, el dibuix o la pintura.
Les seves activitats culturals giren entorn de la literatura i més específicament la poesia, assistint a lectures de llibres, tant propis com aliens, presentant poetes, llegint, i escrivint tant en el camp de la creació com en el del comentari textual i crític.
Els seus llibres i els seus poemes han estat publicats i recollit en diferents revistes, com Turia, Cuadernos del Ateneo o Alga, entre d’altres, i en diverses antologies, com "25 años de poesía en Cataluña", per Carlos Morales, Revista Cuadernos del Ateneo, nº20, "Des de de la terra", Diputació de Barcelona, 2005, "Lluernes al celobert" March editor, Barcelona 2007. Fins a la data li han estat editats, la plaquette Regresar (1995) i els llibres De mares i espumas (2001); La mirada y el viaje (2004); El cantar de las amantes (2006); i Ánforas (2009).

Poemes
.


Com alimentarà cada matí

de respostes la seva boca,

si sabedora del més bonic paisatge

ofert als seus ulls i a les seves mans,

no li atorga el seu lliurament incondicional,

si deixa que caiguin verds i llancívols

dies parpadejants i carícies de nen

tancades a la seva cartera verd i blau,

i com si el temps fos etern,

entreté les hores en inútils

foteses necessàries

per a quina causa.

Com podrà oferir

en algun lloc-moment

allò per als seus que hauria de ser ja bol,

fogassa tendra, metall forjat.

Què farà amb aquest objecte

que ens secciona

la voluntat en illes

sense poder capturar-lo.

Goya Gutiérrez

Traducció: José Luis García Herrera

Poemas/Cómo alimentará cada mañana/de respuestas su boca,/si sabedora del más hermoso paisaje/ofrecido a sus ojos y a sus manos,/no le otorga su incondicional entrega,/si deja que caigan verdes y arrojadizos/días parpadeantes y caricias/de niño encerradas/en su cartera verdiazul,/y como si el tiempo fuera eterno,/entretiene las horas en inútiles/bagatelas necesarias/para qué causa./Cómo podrá ofrecer/En algún lugar-momento/aquello para los suyos/que debería ya ser cuenco,/hogaza tierna, metal forjado./Qué hará con ese objeto/Que nos secciona/la voluntad en islas/sin poder apresarlo.

Comentaris tancats a 23. GOYA GUTIÉRREZ – Castelldefels

22. JORDI ROIG PI – La Palma de Cervelló

Jordi Roig Pi. La Palma de Cervelló (Baix Llobregat-Barcelona) Neix a l’abril de 1957. Treballa en el sector de l’audiovisual i té estudis de música i de poesia a l’Ateneu Barcelonès. També és músic i assessor musical i literari del grup de teatre “La Palma”. Col·labora setmanalment a Ràdio Molins de Rei amb un programa de poesia. 

Ha publicat fins ara “Contraban de silenci” Barcelona: Viena, 2001 (Premi L’Espurna del Clot de poesia, 2001), “Intempèrie” Barcelona: Viena, 2004 (Premi Ciutat de Badalona – Betúlia de poesia, 2004), “El melic de les teranyines” Granollers: Malhivern, 2006 (Premi Òmnium Cultural de Granollers de poesia, 2005) i “Sota el perímetre del vent” Barcelona: March Editor, 2008. 

Va rebre els Premis: III Premi Literari Antoni Amat de l’Espluga Calba, 2002, per “Anomalies”, el Mossèn Ramon Muntanyola de poesia de l’Espluga de Francolí, 2004, per “Renúncia”, el Ciutat de Terrassa – Raimundo Ramírez de Antón de poesia, 2004, per “El borrissol de les hores”, i el Premi Amics del Montseny, 2005 per “Fets paral·lels” i II Premi de Poesia Manel García Grau amb "Després del tacte" en 2009. 

Un regal

Sempre et recordaré ballant un vals,
un vals com una espelma, sense ritme,
arrossegant les notes en veu baixa.
I voldré acaronar-te sense tacte,
sense mesura i sense cap pretext,
com el qui fa servir l’instint de plaure.
De fet, voldria dir-vos que quan marxi
vull dues flames al costat del llit,
resistents i elegants i amb peus de plata,
que les paraules que direu no es cremin
i comparteixin fum i mocador
amb la mateixa olor que fa la cera.

Jordi Roig Pi

Comentaris tancats a 22. JORDI ROIG PI – La Palma de Cervelló

21. MICAELA SERRANO QUESADA – Viladecans



Micaela Serrano Quesada. Nascuda a Viladecans, Barcelona. Llicenciada en Filologia Hispànica, especialitat de literatura, per la universitat de Barcelona (1985-1990).
Publicacions a la revista "Tesaurus" de la Universitat de Barcelona, núm. 1 (1987) i a la revista bimensual "Entorn" de l’Ajuntament de Viladecans i la Diputació de Barcelona, núm. 2 (1988).
Participació en diversos tallers d’escriptura creativa. Casa Elizalde, Barcelona (2003-2005). I al taller organitzat per la poeta Zulema Moret (juny 2003).También en la "Ploma Viatgera, Barcelona, (2005-2007).
Publicacions al diari local DELTAvisión.tv i a la revista bimensual de Fundació Mirall.
Col·laboradora habitual de Fundació Mirall de Viladecans. Sòcia fundadora i secretària de l’associació artística i cultural "Anceo" de la mateixa ciutat.
Membre integrant del grup literari "El laberint d’Ariadna".
Publicacions en el blog: http://www.vientosazules.blogspot.com/
També en http://www.anceo.blogspot.com/
Forma part de l’Antologia "10 anys de poesia" d’El Laberinto de Ariadna i de "Set veus per a una mateixa paraula, poesia," 1a Antologia d’Anceo.

BLUES D’AGOST

Nit d’agost.
Una veu ronca em sacseja

i em trenca per dins.
Desig.
Melodia descarnada
penjant de la lluna.
M’agiten estrelles
i una set compulsiva
rellisca pel cos

Abraçades.
L’amor s’agita

amb desesperació cega.
Mentre, la nit viatja
nua,
gelosa,
solitària…

Dues copes de Whisky

sobre les mans,
tremolen com làmpares.
El teu cervell.
Les meves venes blaves.

Tanco els ulls

estranyant-te,
balancejant-me amb tu.
Em deixo portar
per la teva cintura alada,
els teus llargs peus d’àngel,
i mans de diable.
Somio.
No vull despertar
en una illa deserta,
sense música,
sola,
buida.
Micaela Serrano Quesada
.
Traducció: José Luis García Herrera
BLUES DE AGOSTO/Noche de agosto./Una voz ronca me sacude/y me rompe por dentro./Deseo./Melodía descarnada/colgando de la luna./Me agitan estrellas/y una sed compulsiva/resbala por el cuerpo/Abrazos./El amor se agita
con desespero ciego./Mientras, la noche viaja/desnuda,/celosa,/solitaria…/Dos copas de Whisky/sobre las manos,/tiemblan como lámparas./Tu cerebro./Mis venas azules./Cierro los ojos/extrañándote,/balanceándome contigo./Me dejo llevar/por tu cintura alada,/tus largos pies de ángel,/y manos de diablo./Sueño./No quiero despertar/en una isla desierta,/sin música,/sola,/vacía.

1 comentari

20. GRANADA SANDOVAL – Sant Joan Despí

Granada Sandoval és el psèudonim de Esperanza Martínez Santander. Va néixer a Cuevas del Campo, Granada. Estudia a Barcelona. Filla i neta de comerciants, regenta la seva própia empresa durant quaranta i sis anys, fins a la seva jubilació.

Escriu des de molt joveneta, per plaer i afició, participant en revistas y diaris locals. És presidenta des de fa dinou anys del Circulo Artístico Literario Semillero Azul, de Sant Joan Despí (Baix Llobregat).

Cofundadora del CENTRO ANDALUZ BLAS INFANTE del Baix Llobregat, forma part del jurat des de fa vint anys en el certamen de poesia que organitza aquest centre. Dos libros de poemas: “Recuerdos I” y “Recuerdos II” 1987 (Editorial Amarantos). Antologías: 25 Dimensiones de la poesía actual 1986 (Editorial Amarantos). “Escaparate de poesía” 1988. “Homenaje a Salvador Espríu” 1989. “Tres poetas impopulares” 1990 “Amándote verso a verso “ 2007.

Premios:

1 º Premio de poesía 1995 (Ramón Fernández Jurado) (Barcelona)

1 º Premio de poesía 1986 (C. C. Federico García Lorca) (Barcelona)

1 º Premio de poesía 1987 (C. de Andalucía de Benicarló) (Valencia)

Premio Luis Chamizo (Vilafranca del Penedes)

Premio Vila de Sant Boi de Llobregat.

Medalla de oro en Sant Feliu de Llobregat.

.

A GABRIELA MISTRAL


Se m’obre el cor, dona eterna

De tant amor i pau com derrames

L’ànima s’esqueixa de ses branques

I sento pel meu vers la llanterna

De l’ànsia que es mou sempiterna

Per tota l’extensió del que estimes

Avui he sentit, llegint les teves proclames

A la sang de l’indi, que és galerna

Travessant mars, torrentera

De crits que retrunyen de dolors

En el pas inexorable de la vida,

Més el teu vers, conrea sementera,

Avivant el clamor dels tambors

I el dolor, Ni es perd ni s’oblida!

. 

Granada Sandoval

Traducció: José Luis García Herrera

.

A Gabriela Mistral/Se me abre el corazón, mujer eterna/De tanto amor y paz como derramas/El alma se desgaja de sus ramas/Y siento por mi verso la linterna/Del ansia que se mueve sempiterna/Por toda la extensión de lo que amas/Hoy he sentido, leyendo tus proclamas/A la sangre del indio, que es galerna/Atravesando mares, torrentera/De gritos que retumban de dolores/En el paso inexorable de la vida,/Más tu verso, cultiva sementera,/Avivando el clamor de los tambores/Y el dolor, ¡ ni se pierde ni se olvida!

Comentaris tancats a 20. GRANADA SANDOVAL – Sant Joan Despí